De camino al restaurante, vi el neón de un cajero automático y entré. Me venía de perlas, pues sólo tenía dos míseros euros.
Introduje mi dinero de plástico para sacar un par de billetes de 20. Presionaba la pantalla táctil, siempre lo mismo: cantidad pit, sacar dinero pit, número secreto pit pit pit pit. Cuando tenía mi mano en la ranura para retirar la tarjeta, un sonido reclamó mi atención.
Teresa Esmatges Dedéu
Suscribirse a:
Enviar comentarios (Atom)
3 comentarios:
Doncs per suposat felicitats per la iniciativa! Benviguda al món del blog més-o-menys actiu...Esperant trobar-me un d'aquests caixers al llarg de la meva vida. Yours, lavanden
Ara m'he quedat amb l'intriga de saber què era aquest so... Ja tinc ganes de tenir una estoneta, anar al parc i continuar llegint.
Són relats, fragments de vides, que ens fan més entretinguda la nostra.
Moltes felicitats per la iniciativa!
Una abraçada, Anna de Q
Gràcies, Anna.
Fins avui no he vist el teu comentari. Aquests fragments de vida que llegeixes a l'Antologia els pots trobar per tot arreu. La vida quotidiana és la meva font d'inspiració. Un gest, un objecte, un troç de parrac abandonat en un banc....
Et recomano que si vas al parc, et fixis en cada seient, cada arbre, cada fanal, tots tenen una o vàries històries.
La màgia està en descobrir-les i "el miracle" en escriure-les.
M'agrada que em llegeixis i ves a la recerca del teu so, jo sembla que n'he trobat un que m'agrada força.
Cadascú té una cançó diferent i la interpreta a la seva manera.
l'abraçada, T
Publicar un comentario